L'EDUCACIÓ:

L'educació dels infants romans es duia a terme en el si de la família. Durant els primers anys a càrrec de la mare, i després, en el cas dels nens a càrrec del pare. Els pares els transmetien els coneixements del seu ofici, els costums dels avantpassats i els deures i els drets propis dels ciutadans. Els ensenyaven a llegir, a escriure i a comptar, a muntar a cavall i a fer servir l'espasa i la javelina.

L'escola, com a lloc en què es reunien alumnes procedents de diverses famílies per tal d'aprendre d'un mestre professional, comença a generalitzar-se a Roma. Es tractava d'escoles privades en què cada alumne pagava una quantitat al mes. En el sistema escolar romà hi havia tres nivells: ludus litterarius, l'escola de gramàtica i l'escola de retòrica.

Primera etapa: ludus litterarius:

La primera etapa, que abastava fins als 11 o 12 anys, era a càrrec del litterator o magister ludi. Eren escoles que tenien poc prestigi. Els professors estaven mal considerats i mal pagats. Solien ser homes de condició social molt baixa. Les famílies de lla nobilitas no acostumaven a enviar els seus fills a aquestes escoles. Els nens de famílies de classe mitjana solien anar a l'escola acompanyats d'un esclau, moltes vegades també d'origen grec. La funció d'aquest mestre era ensenyar a llegir, escriure i comptar. La metodologia que feia servir era lenta, pesada i avorrida. Es començava per ensenyar el nom i l'ordre de les lletres, després s'ensenyava a escriure-les. Comptar tampoc els resultava fàcil, ja que havien de combinar un sistema decimal amb el duodecimal, que feien servir en algunes activitats de la vida quotidiana. No hi havia cap lloc concret destinat a l'escola; qualsevol local, aïllat de la gent amb una simple cortina, podia anar bé perquè un litterator fes classe. El mobiliari era escàs.

Segona etapa: l'escola de gramàtica:

Aquests estudis estaven reservats, gairebé als fills de famílies amb recursos, i abastaven des dels 12 anys fins als 16. Molts deixaven l'escola al final d'aquest nivell per iniciar-se en el món dels negocis. El ludus grammaticus estava pensat com a preparació per al nivell superior. Era impartit per un professor, que tenia una mica més de prestigi i estava més ben pagat. Els primers professors eren grecs. En aquestes escoles s'ensenyava bàsicament la llengua i la literatura grega, i es feia servir la llengua grega. Però la llengua grega hi va vontinuar predominant sempre.

La metologia que es feia servir estava regulada. Es dividia en diverses etapes:

   1. La lectura del text en veu alta.

   2. Comentari per comprendre perfectament el text.

   3. Crítica del text i comentari dels errors detectats.

   4. Judici sobre l'obra o fragment llegit.

Els autors sobre els quals es treballava eren els clàssics: entre els grecs, Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Ispo i entre els autors llatins, Livi Andrònic, Enni i més tard Ciceró, Virgili i Horaci.

Terceta etapa: l'escola de retòrica:

Els que es volien preparar per a la vida pública o per exercir l'advocaria comtemplaven la seva formació a les escoles de retòrica. El que s'hi estudiava i practicava era l'art de parlar en públic. Els introductors d'aquest art a Roma van ser els rhetors grecs. Com a aprenentatge teòric s'estudiava la retòrica grega, sobre els models grecs, amb manuals grecs i en llengua grega. Només a partir del segle I aC es va començar a acceptar rhetors llatins i a publicar manuals en llatí. S'estudiaven diverses parts de la retòrica, els diversos tipus de discurs, les parts que els formaven. També s'estudiava la filosofia grega i es començava l'estudi del dret. 

Les suasoriae eren discursos en els quals l'estudiant, mitjançant els arguments a favor i en contra, havia de justificar la manera d'actuar dd'un personatge històric o mitològic. Les controversiae eren debats entre alumnes que havien de defensar tesis oposades sobre problemes imaginaris en casos civils i criminals.

Els temes escollits oer als dos exercicis estaven molt allunyats dels problemes reals, la majoria eren anacrònics, artificiosos i rebuscats. Com a culminació d'aquest aprenentatge a les escoles de la seva pròpia ciutat, era freqüent en el cas de les famílies riques i dels alumnes més destacats. A partir d'aquest moment, el jove romà destinat a la cerrera política podia començar a mesurar les seves armes al fòrum com a advocat, en espera que es presentés l'ocasió de participar en les eleccions a la seva primera magistratura, que solia ser qüestor o tribú militar.

LA FAMÍLIA I EL MATRIMONI
-Societat religiosa i civil:

En els primers temps tots els descendents d'un avantpassat comú per línia masculina formaven un grup polític, familiar i religiós anomenat gens; cada vegada més nombrosa, sorgeix la família. Formaven la família tots els memebres a l'autoritat del pater familias: .la mare, els fills, els néts i altres descendents, i a més, els esclaus. La paraula família, en origen significava el conjunt dels esclaus d'una casa. Hem de considerar la família romana no només com una societat civil, sinó també com una societat religiosa.

La família com a societat religiosa:

La ciutat antiga, definia la família com "un grup de persones a les quals la religió permetia invocar la mateixa llar i oferir menjar fúnebre als mateixos avantpassats". Entre persones formaven aquesta societat religiosa no hi havia l'esposa, cosa que només passava si el matrimoni s'havia celebrat sota la fórmula cum manu.

Déus privats:

A més dels déus oficials de l'Estat, cada família tenia els seus propis:

  -Lar familiar: Era el déu protector de la casa, representat pel foc domèstic, al qual es venerava al lararium, una petita capella situada a l'atri de la casa.

  -Penats: eren dñeus protectors dels queviures de reserva de la família, se'ls solia representar com dos joves que tenien a les mans el corn de l'abundància.

   -Manes: ànimes dels difunts als quals anualment se'ls deia ofrenes de flors, llet, vi i mel, bé per l'aniversari de la seva mort.

  -Genius: era l'esperit protector del pater familias com a generador i continuador de l'estirp familiar. Se l'acostumava a representar amb forma de serp.

La família com a societat civil:

Gràcies a aquesta autoritat del pater familias sobre tots els memebres de la família, el pare tenia alguns privilegis:

   -Tenia autoritat sobre la dona.

   -Podia acceptar o refusar un fill recent nascut.

   -Tenia autoritat sobre els fills, que arribava fins i tot al dret a la vida o a la mort.

   -Era l'amo absolut de la propietat familiar i l'únic que tenia capacitat per comprar o vendre.

   -Era l'únic de tota la família que tenia personalitat jurídica.

Amb el temps, la patria potestas es va anar debilitant.

Els fills:

Quan neixia un fill, la comadrona el dipositava als peus del pare. Si ell l'alçava en braços, manifestava que l'acceptava; si es girava d'esquena i el deixava a terra, el recent nascut era exposat a la porta de la casa o en algun lloc destinat a tal efecte, on podia ser recollir oer qualsevol persona.

Després de vuit dies per a les nenes, i nou dies per als nens, es feia un acte de purificació en la qual el fill s'incoporava a la societat religiosa familiar, se li posava nom i se l'inscrivia en el cens dels ciutadans. El nom dels nens constava de tres components:

   -Praenomen: era el nom personal. El nombre de nomes era molt resuït, no n'hi havia més de 30.

   -Nomen: era el nom comú a tots els membres de la gens.

  -Cognomen: és un sobrenom que té l'origen en algun defecte físic; o en lloc de naixement; o en un fet heroic...

Les nenes només tenien un nom, el del pare; quan en una família hi havia més d'una nena amb el mateix nom, s'hi acostumava a afegir maior. Alhora que es posava nom a les criatures, se'ls penjava al coll la bulla, una caixeta amb amulets per protegir-los del mal d'ull, que portaven fins al dia que, als 16 o 17 anys, es treien la toga praetexta i es posaven la toga viril.

- El matrimoni:

Requisitas per a un matrimoni vàlid:

Perquè un matrimoni fos legalment vàlid calia cumplir aquestes condicions:

   -Tenir l'edat mínima. Donar que la finalitat primordial dels matrimoni era tenir fills, calia que els contraents haguessin arribat a un cert desenvolupament físic: 12 anys les dones i entre 14 i 16 anys els homes.

   -El consentiment dels pares: en els primers temps de la República, el matrimoni el decidien els pares sense tenir en compte l'opinió dels fill.

  -Tenir el ius connubii: només el tenien les persones lliures amb dret de ciutadania. Els esclaus no tenien aquest dret i la seva unió s'anomenava contuberni.

Tipus de matrimonis:

En temps de la República, hi havia dos tipus de matrimonis des del punt de vista legal, quan la dona que es casava abandonava el culte de la seva família i l'autoritat del seu pare nper assumir el de la família del marit i dependre'n com si fos una filla. Dins del matrimoni cum manu, hi havia tres modalitats:

   -Confarreatio: s'anomena així perquè els contraents, en presènncia d'un sacerdot de Júpiter, compartien una mena de pa que es deia panis farreus. Era un matrimoni de caràcter religiós; només es podia dissoldre una cerimònia semblant al casament que s'anomenava difarreatio.

   -Coemptio: era un simulacre de compra de la dona per part del marit; el pare es feia en presència de cinc testimonis o més i d'un funcionari, que assistia a la cerimònia amb una balança com a símbol de la transacció comercial.

   -Usus: la convivència durant un any, sense interrupció de tres nits, atorgava al marit sobre l'esposa.

Cerimonial de cssament:

El matrimoni era dels esdeveniments més importants de la vida familiar i anava acompanyat d'un ric ritual que podem reconèixer en les cerimònies actuals. El dia del sacament la núnia abandonava els vestits de nena i es posava el vestit nupcial: una túnica blanca, cenyida per un cinturó de llana amb doble nus i un vel de color ataronjat. El pare oferia un sacrifici a casa seva i a continuació es prenien als auspisis. Si eren favorables es continuava el casament i si no s'ajornava. Ce celebrava un spar nupcial a casa de la núnia, ella es refugiava als braços de la seva mre i el nuvi feia veure que l'arrencava amb violència.

El divorci:

En els primers temps de la Rpública, el marit podia repudiar la dona, però no era una actitud gaire freqüent ni gaire acceptada, com es pot deduir casos que ens expliquen els esciptors romans. A finals de la República, com que es predominava el matrimoni sine manu, el divorci va esdevenir molt més freqüent, i en l'Imperi ja estava molt generalitzat. Cap dona no s'enrojola per haver trencat el seu matrimoni, ka que les dames més il·lustres han adquirit el consum de comptar els anys, o pel nombre de cònsols, sinó pel nombre de marits.

EMERITA AUGUSTA
- Orígenes:

La  Augusta Emerita, fue una antigua ciudad romana fundada en el año 25 a.C. por el legado Publio Carisio por orden de Augusto para asentar a los soldados licenciados (eméritos) de las legiones X Gemina y V Alaudae que habían combatido en las guerras cántabras. Desde el 15 a.C. fue la capital de la nueva provincia hispana de Lusitania, y desde fines del siglo III capital de la Diócesis de Hispania. Actualmente es la ciudad española de Mérida, capital oficial de Extremadura. Su extraordinario conjunto arqueológico motivó su declaración por la Unesco, en 2000, como ciudad Patrimonio de la Humanidad.

- Edificios:

El teatro es una construcción promovida por el cónsul Marco Vipsanio Agripa. Según fecha inscrita en el propio teatro su construcción se produjo en los años 15 a 16 a. C. El teatro ha sufrido varias remodelaciones, la más importante, a finales del siglo I o principios del siglo II, posiblemente en época del emperador Trajano, cuando se levantó la actual fachada o frente de escena, y otra en época de Constantino entre los años 330 y 340, introduciéndose nuevos elementos arquitectónicos-decorativos y construyéndose una calzada que rodea el monumento. Tras el abandono propiciado por el cristianismo a causa de la inmoralidad del teatro, éste se abandona y cubre de tierra, quedando solamente visible la zona superior del graderío (summa cavea). La imaginación popular la denominó "Las Siete Sillas", porque según la tradición se sentaron en ella diversos reyes moros para decidir los destinos de la ciudad.

El amfiteatro

Construcción más del gusto popular que el teatro, fue inaugurado en 8 a. C. Este edificio estaba destinado a las luchas entre gladiadores, entre fieras o entre hombres y fieras.

Es un edificio formado por una arena central de forma elíptica rodeada de un graderío capaz para 15.000 espectadores divididos, al igual que en el teatro en tres zonas. De estas tres zonas sólo se conserva en la actualidad la inferior ya que las dos superiores fueron utilizadas, tras su caída en desuso, como cantera para las construcciones adyacentes.

El circo 

Tiene más de 400 m de longitud y 100 m de anchura. Era el mayor de los edificios de espectáculos de la ciudad y, junto con el anfiteatro, era el que gozaba de los favores de un público más dado a emociones fuertes que a cultas obras teatrales. Debido a sus grandes dimensiones se encontraba fuera del recinto amurallado, al lado de las calzadas que unían Emérita con Córdoba y Toledo. Este monumento es totalmente visitable.

Tenía un aforo de unos 30000 espectadores distribuidos en un graderío con la ya clásica división en cáveas marcada por las diferentes procedencias sociales de sus ocupantes.

Su construcción data de principios del siglo I. Posiblemente durante la época de Tiberio. El recinto posee una arena central donde se efectuaban las competiciones. En medio de ésta se encuentra una valla central llamada spina de una longitud de 223 m y una anchura de 8,5 m y decorada con monolitos y otros motivos. Uno de los espectáculos favoritos eran las carreras de bigas (dos caballos) y cuádrigas (cuatro caballos). Los conductores de los carros, llamados aurigas, eran personajes muy populares, y muchos de ellos fueron inmortalizados en pinturas y mosaicos.

Actualmente el Circo romano de Mérida posee un recién construido centro de interpretación, que permite un mejor entendimiento de la estructura del monumento antes de entrar en él.

El acueducto

Acueducto de los Milagros

Formaba parte de la conducción que traía el agua a Mérida desde el embalse de Proserpina situado a 5 km de la ciudad. Data de inicios del I d. C. La arquería se encuentra actualmente bastante bien conservada, sobre todo el tramo que salva el valle del río Albarregas. Se le conoce con este nombre, debido a que parece un milagro que aún siga en pie.

Acueducto de Rabo de Buey-San Lázaro

Traía el agua de arroyos y manantiales subterráneos situados al Norte de la ciudad, se conserva bastante bien la conducción subterránea pero de la arquería construida para salvar el valle del Albarregas solo quedan tres pilares y sus correspondientes arcos próximos al monumento del circo romano y a otro acueducto del siglo XVI, en el que se utilizó el material del acueducto romano para su construcción

Templo de Diana

Edificio perteneciente al foro municipal de la ciudad. Es uno de los pocos de carácter religioso que se conserva en un estado satisfactorio. A pesar de su nombre, erróneamente asignado en su descubrimiento, el edificio estaba dedicado al culto imperial. Su construcción data de finales del siglo I a.C. o principios del I d.C, en la época augústea.

De planta rectangular, y rodeado de columnas, tiene el frente orientado al foro. Este frontal estaba formado por un conjunto de seis columnas rematadas en un frontispicio. A la conservación actual del edificio contribuyó el haber estado incorporado al Palacio del conde de los Corbos, de estilo renacentista y cuyos restos pueden apreciarse aún en la sala interior del templo. En su construcción se emplearon principalmente materiales graníticos.

El foro

El Foro romano municipal de Mérida fue construido en la colonia romana de Augusta Emerita, que fue fundada en el 25 a. C. por Octavio Augusto, para los soldados eméritoslicenciados del ejército romano, de dos legiones veteranas de las Guerras Cántabras: Legio V Alaudae y Legio X Gemina. La ciudad fue la capital de la provincia romana de Lusitania. El término emeritus significaba en latín "retirado", y se refería a los soldados jubilados con honor.