EL CÓMPUTO DEL TIEMPO

- Cronologia:

Els romans van utilitzar diferents sistemes:

  -Fixar-lo a partir del començament de l'era romana, que tenia com a anay I de la fundació de la ciutat.ELs romans escrivien ab urbe condita després del numeral de l'any. L'any del naixement de Crist va ser el 753.

  -A partir del començament dee l'època de la República, amb la instauració del consolat el sistema més utilitzat era indicar la data pels noms dels cònsols d'aquell any. En una de les parets interiors del temple de Júpiter al Capitoli al costat s'hi escrivia el nom dels cònsols.

  -El sistema menys freqüent era el que podríem anomenar era republicana, que prenia com a any I el de l'expulsió dels reis, any 509 aC.

Per tant, l'any del consolat de Ciceró i de la conjuració de Catilina, l'any 63 aC, es podria indicar de les tres maneres:

  -DCXC ab urbe condita

    Any 690 de la fundació de Roma.

  -M.Tulio, C. Antonio consulibus.

   Any en què van ser cònsols Marc Tul·li i Gai Antoni.

  -CDXLVI post reges exactos.

   Any 446 de l'era republicana, després de l'expulsió dels reis.

- El calendari primitiu:

La fixació del nombre dels mesos i dels dies de cada mes, la fixació del nombre dels dies de l'any, va anar al llarg de la història de Roma. Es poden distingir tres etapes: el calendari primitiu, el republicà i el julià.

El calendari tenia les característiques següents:

   -Era base lunar; el començament dels mesos coincidia amb l'aparició de la lluna nova i la seva duració era la del cicle lunar: 28-29 dies.

   -Els romans només comptaven 10 mesos. La'ny computat començava al mes de març i acabava al mes de desembre: era l'època activa de l'any. El període del desembre a març, era una espècie de temps mort, que no es comptava, i estava dedicat en part a ritus de purificació col·lectiva en la transició d'un any a un altre.

EL CALENDARI REPUBLICÀ

- L'any:

El calendari va ser reformat a partir de l'època etrusca, tot i que els historiadors atribuïen aquesta reforma. Amb aquesta reforma es va substituir el cicle lunar pel solar com a base per el còmput del temps. L'any natural començava i acabava amb el solstici d'hivern, a fins de desembre. L'any es va dividir en 12 mesos després que s'hi afegissin els de gener i febrer entre el desembre i el març.

Alguns mesos van continuar tenint una duració ajustada a l'antic sistema lunar, els 29 dies: gener, abril, juny, agost, setmbre, novembre i desembre. El febrer tenia 28 dies i la resta 31. Era un anu de 355 dies. 

En resum, la modernització del calendari no va ser total, a causa d'aquesta mescla de conservadorisme i innovació que es pot observar en tants fenòmens de la cultura romana. Els romans distingien quatre estacions: primavera, estiu, tardor i hivern.

- Els mesos:

Els sis primers mesos s'anomenaven amb un nom de la divinitat que estaven consagrats:

   -Januarius, pel nom del déu llatí Janus, que s'invocava en els inicis de totes les activitats.

   -Febrarius, pel nom de Februus, divinitat que personificava la purificació pública a què Roma se sometia des dels temps primitius en la transició de l'any.

   Martius, per Mart, que era el protector per excel·lència del romà com a agricultor i com a soldat.

   -Aprilis: nom d'interpretació dubtosa. Deriva del nom estrusc de la deessa grega. Estava consagrat a la        deessa Venus.

   -Maius: en honor, sembla, de la deessa Maia, mare de Mercuri.

   -Junius, perquè estava consagrat a Juno, esposa de Júpiter i protectora de les dones.

La resta de mesos conervaven el nom primitiu, derivat de l'ordre: quintilis, sextilis, september, october, november, december.

- Els dies:

-Dies fasti i nefasti

En el calendari es fixaven els dies que per motius religiosos eren no hàbils per reunir el pobre en assemblea. Aquests dies sortien al calendari amb el nom de nefasti, eren gairebé la tercera part de l'any durant la República. La resta dels dies eren anomenats fasti. Alguns eren nefasti només pel que fa a l'àmbit judicial i es podien reunir les Assemblees, que s'aonmenaven comitiales.

-Dies festius

En els calendaris, cada vuit dies n'hi havia un de descans. Era el dia de mercat, per visitar amics...

A aquests dies de descans s'afegien els dies de les grans festes religioses, que duraven uns quants dies i van augmentar força durant l'època imperial. Les vacances escolars coincidien amb les actuals: les d'estiu, i dues més curtes i al desmbre amb motiu de les Saturnals.

-La setmana

A mitjans de l'època de l'imperi es va establir la setmana de set dies. Es consagrava cada dia a un astre. A partir de segle IV, després de la implantació del cristianisme com a religió oficial, van ser substituïts els noms dels dos darrers dies perls de sabbatum. El diumenge va passar a ser el dia de descans, i era dedicat al culte.

-La data

Els romans tenien un sistema molt complicat de datar els dies del mes. Cada mes hi havia tres dies clau:

   -El dia de començament, anomenat kalendae que segurament va coincidir en principi amb la lluna nova.

   Els que es corresponia amb la lluna plena, idus, i que era una data mòbil.

   -El tercer era un data intermèdia, vuit dies abans de les idus, i s'anomenava nonae. 

Els romans dataven la resta dels dies en relació amb aquestes tres dates clau:

   -En la primera meitat del mes, des de les Kalendae dins a les nonae eren els dies sextus, quintus, cuartus...

   -Els vuit dies que anaven des de les noane fins a les idus es restaven a partir del dia de les idus.

   -En la segona meitat es datava a còpia de restar de les Kalendae de mes següent.

                         

Los meses en romano: 
1 Enero: Kalendae Ianuariae
2 Febrero: ante diem quartum Nonas Februarias
3 marzo: ante diem quintum Nonas Martias
4 abril: pridie Nonas Apriles: Magna Mater, Ludi Megalenses
5 mayo: ante diem tertium Nonas Maias
6 junio: ante diem octavum Idus Iunias
7 julio: Nonae Iuliae : Nones Caprotinae , Ludi Apollinares, Palibus Duobus, Ancillarum Feriae, Consus

¡MI CUMPLE: 25 junio!

-L'horari:

La divisió horària del dia també era diferent del nostre sistema actual de 24 hores, totes amb la mateixa durada, tant de dia com de nit, durant totes les estacions de l'any.

Les hores del dia i la nit:

El sistema romà s'ajustava a l'gorari solar. El període amb la llum estava dividit en dotze hores; com que el període de la llum augmentava a mesura que els dies s'atansaven al solstici d'estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa.

Les hores s'anomenaven amb el numeral ordinal: hora prima era l'hora de l'alba; hora sexta era la del mig dia; la duodecima, anomenada també suprema era la de la posta del sol.

La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals, la durada dels quals lògicament també variava segons les estacions, anomenats vigiliae.

                         

Activitats diàries:

El romà es llevava i se n'anava a dormir amb el sol. L'activitat laboral acabava al mig dia. Els ciutadans sense ofici ni benefici que tenien relació de clientela amb algun ciutadà ric anaven a primera hora a saludar el seu patró i a rebre el cistell. Els romans feien tres àpats al dia: l'esmorzar, un menjar lleuger, al migdia i un menjar principal a la tarda, a l'hora decima, entre les dues i les quatre. Tot el que hem explicat era aplicable, al ciutadà mitjà, habitant de Roma i de qualsevol de les grans ciutats de l'Imperi. En el món rural, els treballs agrícoles i la cura dels animals domèstics imposaven el seu propi ritme.

• 1. A quin home es refereix el text? Doneu algun exemple de la seva astúcia. Quant de temps va estar errant? Va aconseguir salvar la vida i la dels seus companys i tornar a la pàtria?
• 2. Narreu breument una de les aventures, en què va ser ajudat per un déu
• 3. Menelao i Neoptólemo  tornen als seus regnes amb  diversa fortuna. quin paper van tenir a la Guerra de Troia i  com va ser la seva tornada (NOSTOI)

1.

Háblame, Musa, de aquel varón de multiforme ingenio que, después de destruir la sacra ciudad de Troya, anduvo peregrinando larguísimo tiempo, vio las poblaciones y conoció las costumbres de muchos hombres y padeció en su ánimo gran número de trabajos en su navegación por el ponto, en cuanto procuraba salvar su vida y la vuelta de sus compañeros a la patria. Mas ni aun así pudo librarlos, como deseaba, y todos perecieron por sus propias locuras. ¡Insensatos! Comiéronse las vacas de Helios, hijo de Hiperión; el cual no permitió que les llegara el día del regreso. ¡Oh diosa, hija de Zeus!, cuéntanos aunque no sea más que una parte de tales cosas.

Ya en aquel tiempo los que habían podido escapar de una muerte horrorosa estaban en sus hogares, salvos de los peligros de la guerra y del mar; y solamente Odiseo, que tan gran necesidad sentía de restituirse a su patria y ver a su consorte, hallábase detenido en hueca gruta por Calipso, la ninfa veneranda, la divina entre las deidades, que anhelaba tomarlo por esposo.

- Se refiere a Odisea.

- Entre otras aventuras que Odiseo cuenta desde su salida de TROYA, relata su llegada a la isla de los cíclopes donde en una caverna averna se encontraron con Polifemo, hijo de Poseidón, quien se come a varios de sus compañeros mientras ellos eran presa de la desesperación y la tristeza. 

Al día siguiente Polifemo salió con sus rebaños y mientras ellos estaban atrapados en la cueva, pues estaba cerrada con una enorme piedra que les impedía salir, Odiseo aprovecho el momento para afilar con sus hombre una estaca esperando a que el cíclope volviera...

Odiseo, emborrachó con vino a Polifemo aludiendo que el vino que en ese momento le daba era para que probara las bebidas que llevaba en su barco y para que el se apiadar dejándolo volver a casa, Polifemo bebía y le preguntaba el nombre a Odiseo (que hasta ese momento no se lo había mencionado) este le dijo: Mi nombre es NADIE, el cíclope se durmió bajo los efectos del vino y con la estaca cegaron al cíclope quien se levanto aullando de dolor invocando a todos sus amigos, estos al verlo con tal herida y sufrimiento le preguntaron quien había sido el causante de su mal a lo que él dijo: Amigos, NADIE me mata con engaños y no la fuerza. 

Ellos a oír esto se alejaron de nuevo pensando en que si nadie lo había hecho era algún castigo de los dioses, mas tarde Odiseo y sus hombres consiguieron escapar ocultándose bajo pieles de oveja. 

- Estuvo unos 10 años.

- Volvió sólo.

2. Después de naufragar mucho Odiseo y sus hombres llegaron a una isla en la cual Pólites uno de los mejores amigos de Odiseo fueron a buscar comida y al regreso solo regreso solo uno, el cual les contó que habían transformado a todos en animales y enseguida llegó un cerdo el cual trataron de matarlo para comérselo pero el les decía que era Pólites pero ellos no entendían, por eso Odiseo se fue a ver que pasaba y escalando llego Hermes el mensajero de los dioses quien le dió de comer una hierba para que no surtiera el hechizo de la bruja al llegar no le pasó nada y Circe le propuso que si quería tener a sus amigos otra vez debían ir a la cama, ellos se acostaron y todos volvieron a ser normal y les dijo que les trajera al templo para que descansaran. Pasaron cinco días y cuando salieron a ver la barca estaba enterrada en el cual le preguntó que había pasado y ella le contó que había pasado cinco años enseguida le pregunto que quien le podía guiar a Itaca y ella le dijo que esa persona estaba en la tierra de Ades el dios de la guerra, enseguida partieron hacia la isla, de la cual salieron.

3. 

Menelao le explicó  a Telémaco su penoso viaje de regreso que tuvo que realizar desde Troya: los dioses le habían retenido en la Isla de Faro, en Egipto, y allí habría muerto de hambre con sus compañeros de no ser por Idotea, que le aconsejó que atrapara a su padre, Proteo, que en esta versión no es rey de Egipto, sino un dios marino capaz de transformarse en cualquier animal, e incluso en fuego. Ayudados por Idotea, Menelao y varios de sus compañeros se disfrazaron con pieles de foca y consiguieron sorprender y atrapar a Proteo, que les dijo que habían sido retenidos en Egipto por no haber hecho los debidos sacrificios a los dioses. Ya cumplidos, los dioses propiciaron vientos favorables para navegar y regresar a la patria.

Neoptólomo era hijo de Aquiles. Una vez comenzado el reparto del botín, le correspondió Andrómaca, la esposa de Héctor, con la que emprendió el viaje de regreso, durante el cual se libró de las desgracias y aventuras que sufrieron en resto de griegos, ya que atrasó su salida un día, bien por consejo de su abuela Tetis, bien por consejo del troyano Heleno, que también le correspondió como esclavo, lo que justificaría la amistad que ambos trabaron después. Se estableció en Epiro, donde reino tras casarse con Hermione, hija de Menelao que se la entregó en agradecimiento por su participación en la guerra. Y con ella llegaron sus problemas, puesto que, como era habitual entre los reyes, Neoptolemo, tenía como concubina a Andrómaca, con la que tuvo a Moloso, y según otros autores, además a Píelo y Pérgamo, sin embargo su matrimonio era estéril. Por ello, Hermione culpaba de su esterilidad a Andrómaca, lo que acabaría con la muerte de Neoptolemo.

• 
  

LES OBRES PÚBLIQUES
- Calçades i ponts
La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l'Estat romà la posada en pràctica d'un esforç constructiu ingent. Aquest esforç no va ser tan intens i constant com en la construcció i la conservació d'una atapeïda xarxa de camins que unís amb Roma els llocs més recòndits de l'Imperi.

La calçada
és el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis m, de manera que dos carros es podien creauar sense problemes, i tenien voreres. Estaven construïdes a consciència, de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents. La part superior estava formada per lloses. Les distàmcies s'assenyalaven amb unes petites columnes de pedra, clavades a terra cada mil passes, anomenades mil·liaris. En aquestes columnetes hi figurava la distància recorreguda i el nom de l'emperador també li donava el nom.
Al fòrum de Roma es trobava el mil·liari zaro, del qual sortien totes les calçades importants. D'aquí ve el proverbi "tots els camins porten a Roma". Al llarg de les calçades importants hi havia unes parades anomenades mansiones. La situació d'aquestes parades estava indicada en els primerstius mapes i itineraris.

Pont del Diable, sobre el riu Llobregat, Martorell

Principals calçades romanes
Les primeres calçades que hi va haver en territori llatí daten de mitjan l'època republicana: la via 'Apia, anava des de Roma fins al sud del mar Adriàtic. La Flamínia cap al nord de l'Adriàtic. L'Aurèlia unia Roma amb la Provença... Durant l'Imperi, Hispània, l'impuls més gran en la construcció i la conservació de calçades és degut als emperadors August, Traja i Adrià. A la Península, la més important era la que anava des dels Pirineus, per la costa continuava per València i després s'endinsava cap a l'interior. A partir d'August, va començar a ser anomenada via Augusta. Eren calçades de primera categoria que unia Astorga amb Mèrida, coneguda amb el nom de via de la Plata o la que anava des de Tarragona fins a Saragossa i Astorga.

Els ponts
Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l'antiguitat la tècnica i la bellesa dels ponts. Les seves calçades no s'aturaven davant els grans rius. Des de la construcció del primitiu pont de fusta sobre el Tíber, del qual tenien cura els pontífexs, al llarg dels segles els romans van desenvolupar una tènica que avui encara és admirable per la seva perfecció i solidesa. La base del pont era un arc profund, una volta curta de mig canó, de blocs de pedra, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi hvia una calçada plana, de cinc metres d'ample, amb voreres. Ha persistit fins al segle XX. A l'Estat espanyol destaquen els de Mèrida, Alcàntara, Còrdova i Salamanca.

Pont du Gard, a la Provença, França

- Aqëductes i clavegueram
Els romans van tenir molta cura a tot ell que es referia al d'aigua per a les ciutats i al sistema de desguàs i de clavegueram. Van desenvolupar tèniques apreses dels etruscos. A les cases rurals i a les urbanes unifamiliars el consum d'aigua estava assegurat els pous i les cisternes de l'aigua de la pluja recollida a l'impluvium.
Aquesta solució no era suficient per als barris formats per insulae, per a les nombrosíssimes fonts públiques, per a la gran quantitat, públics ni privats, ni per poder controlar els freqüents incendis.

Els aqüeductes
Es construien enormes dipòsits a l'entrada de les ciutats, proveïts oer mitjà d'aqüeductes que captaven les aigües dels rius, de les fonts, dels pantans artificials, que podien estar situats a molts quilòmetres de distància.
Els aqüeductes consistien en nun canal amb les parets impermeabilitzades que avana arran de terra, però que havia de salvar grans desnivells. Els romans van inventar un tipus de ponts de diversos pisos d'arcades, construïts amb pedra, altres vagades amb opus mixtum, sobre els quals passava l'aigua per un canal estret. Roma estava proveïda per quinze aqüeductes.
L'aqüeducte més antic de l'Estat espnayol és el de les Ferreres, a Tarrrgona, i el més monumental és el de Segòvia, que fa més de trenta metres d'alçada a la part central.

El sistema de clavegueram
La gran quantitat d'aigua que es consumia a les ciutats romanes es desguassava per un nsistema de clavegueram molt complet. La xarxa de galeries subterrànies, reforçades amb voltes de mig canó, coincidia amb les de les vies urbanes. Les aigües utilitzades a les cases, les termes i les fonts. Solien anar a parar a un riu proper, si eren ciutats costaneres. Les primeres clavegueres del món romà van ser construïdes a la capital durant l'època dels etruscs.

Muralla romana de Lugo

Muralles i fortificacions
La major part de les ciutats romanes de nova planta van ser creades a finals de la República i a principis de l'Imperi. D'aquí ve que no necessitessin protecció especial contra enemics exteriors. La mateixa ciutat de Roma va tenir dos recintes emmurallats. El orimer, muri Seviani, era atribuït al rei d'origen etrusc Servi Tul·li i era similar al d'altres ciutats etrusques. El segon que abraçava un espai ,molt més gran. En aquesta època del Baix Imperi en vista dek perill, quasi totes les ciutats es van haver de dotar de murallles. Les més conservades són les de Lugo i Tarragona.
Les tèniques i els materials de construcció de les muralles romanes variaven segons la zona i l'època de construcció. La seva amplària solia ser suficient per al pas de carruatges i màquines de guerra. Estaven flanquejades per un nombre de portes monumentals amb pas separat per a vehicles i per a persones. Els panys de paret entre porta i porta estaven reforçades per torres. Panys i torres es construïen omplint una caixa feta de pedres picades ben treballades amb una sòlida argamassa de pedres, terra i runes. Els romans ens han llegat dos magnífics exemples de la seva voluntat imperialista. La miralla d'Adrià, amb la qual van protegir la frontera de Britània amb Escòvia, que té més de 100 km de llarg i una mitjana de 5m d'alçada per un i mig d'amplada.

Mur d'Adrià

LA CIUDAD ROMANA: EL TRAZADO NATURAL Y EL TRAZADO PLANIFICADO

 El traçat de la ciutat:

Des del punt de vista urbanístic, cal distingir en el món romà dos sistemes de traçat de les ciutats que s'anomenen natural i planificat.

- El traçat natural: era el model urbà que era habitual en els primitius llogarets preromans d'Itàlia i de tot l'occident mediterrani: el de la Roma pretrusca. Aquest tipus de traçat buscava l'adaptació al medi físic en què s'assentava, solia ser un lloc elevat, i la millor defensa contra els enemics. Es tractava de recintes emmuratllats de petita extensió, que no responien a cap pla i estaven sense unrbanitzar. Es designaven amb la paraula oppidum. Estaven construïts en elevacions estratègiques, de defenses naturals. Els habitatges de planta rodona, amb una peça única i una coberta de palla, s'agrupaven sense cap altre criteri que l'adaptació més bona del terreny. Va pertànyer a aquest tipus de traçat el primitiu llogarret descobert sobre el Palatí. La reconstrucció dels habitatges coincideix amb la dels castros al·ludits i amb algunes reproduccions en miniatura trobades en tombes de la zona.

- El traçat planificat: s'havia anat desenvolupant de manera semblant i simultània pel Mediterrani oriental i també en la civilització etrusca. Els romans el van copiar dels etruscos i després el van escampar per tot l'Imperi. El disseny responia a un traçat rectangular i quadriculat, amb carrers que s'encreuaven formant una xarxa viària dominada per la simetria. Cada quadre o rectangle resultant constituïa una insula; al cor d'aquesta xarxa hi havia el fòrum. Els dos carrers principals s'anomenaven cardo maximus que anava de nord a sud, i decumanus maximus que anava d'est a oest. Els dos anaven a parar a quatre portes d'entrada a la ciutat i, fora de les muralles, es perllongaven en els respectius camins, al llarg dels quals se situaven les necròpolis o cementiris.

El primer teòric d'aquest tipus de planificació urbanística, que ha persistit fins als nostres dies, va ser el grec Hipòdam de Milet. El millor tractadista romà sobre arquitectura va ser Vitruvi, que va escriure l'obra De architectura ,en deu llibres, la qual va influir durant el Renaixement.

El fòrum de Roma

Edificis i monuments públics:

En totes les ciutats planificades es van repetint uns tipus fixos de construccions públiques de grans dimensions que els romans, prenent models grecs, van escampar per tot el confins de l'Imperi. Al voltant del fòrum, el centre de la vida pública de Roma, es concentraven els edificis que eren el símbol de les principals institucions de la ciutat: 

- Els temples: se celebrava el culte de la religió oficial i que solien ser de planta rectangular, com els grecs, tot i que també n'hi hagué de planta circular: Panteó, de Roma, tan imitat a partir del Renaixement es esglésies i palaus.

- Les basíliques: immensos espais coberts i amb porxos, de tres naus, on es reunien els tribunals de justícia, es parlava de negocis, i que van servir de model per als temples cristians.

- La cúria: on es reunia l'Assemblea de representants de la ciutat,

- Les tribunes per als discursos dels polítics i dels governants.

- Els mercats, amb la seva gran quantitat de locals per a tota mena d'intercanvis.

Basílica en Roma

Les ciutats importants poden tenir més d'un fòrum, ja que constituïen una bella creació arquitectònica, envoltats d'arcades i de columnes. Als fòrums es dreçaven els monuments de caràcter honorífic. A més de les nombroses estàtues en honor dels déus, dels emperadors i la seva familia, i de ciutadans il·lustres, els monuments més característics eren els següents:

- Els arcs de triomf, una mena de portes monumentals, d'una o més obertures bellament ornats amb estàtues, inscripcions, relleus, columnes...

- Els obeliscs i les columnes commemoratives d'alguna gran empresa bèl·lica, com per exemple Trajà, que encara pot admirar a Roma, tota coberta de relleus en què es representa la conquesta de la Dàcia.

Columna de Trajà