EL DRET ROMÀ:
-Definició:
Els romans van fer servir la paraula ius, que van definir ars boni et aequi. Tot i que aquesta paraula no s'ha conservat en català, sí que continuem fent servir moltes paraules que en deriven. El terme ius va ser substituit per derectum i d'aquí deriva la paraula dret.
-El conjunt de lleis de l'època romana:
El dret romà és el conjunt de normes amb valor de llei, això vol dir, amb capacitat per obligar a cumplir-les, acumulades al llarg de la història de Roma. Durant l'època de la República, el principal òrgan legislatiu era l'Assemblea. També tenien força de llei els edictes d'alguns magistrats, els pretors sobretot, i els dictàmens del Senat. A partir del segle II dC, l'emperador legislava sense intermedis a través de les anomenades constitucions imperials.
-La jurisprudència romana:
S'entén per dret romà el conjunt d'obres que ens han arribat de l'època romana en què s'estudiaven, comentaven, resumien i compilaven les normes legals. Constitueixen una autèntica ciència jurídica i són la font principal que tenim per conèixer aquest valuosíssim llegat romà. És obra dels anomenats juristes, especialment de l'època imperial.
-Una matèria d'estudi:
Per dret romà s'entén una assignatura, una matèria fonamental en els estudis de dret pràcticament fins a l'actualitat. Des de les primeres universitats medievals, entre les quals hi havia la famosíssima escola de dret de Bolonya. El dret romà ha continuat present en tots els plans d'estudi de les facultats de dret de tot el món.
-Història del dret romà:
Definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant al llarg dels segles que va durar la història de Roma. En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes que veurem a continuació.
-Des de la fundació de la ciutat fins al final de la Segona Guerra Púnica:
Roma era una ciutat estat d'escassos terriotoris en els quals els habitants es dedicaven a fer de pastors i a l'agricultura. El populus romanus Quiritium estava únicament pels patricis, eren descendents dels patres o fundadors. Ròmul el va dividir en tres tribus: ramneses, titienses i luceres. Al costat d'aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual provenien de pobles limítrofs i tenien alguns drets però els en faltaven d'altres, En aquesta primera etapa el dret es coneix amb el nom de ius civile o ius Quiritium, perquè només afectava els ciutadans, persones amb dret de ciutadania, que els plebeus i els estrangers no tenien.
-Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d'Alexandre Sever:
és l'època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé una capital, on nvan molts visitants, que no són ciutadans romanes i no tnen ius civile, no coneixen les normes i les lleis de la ciutat, fer que crea un seguit de problemes als quals el ius civile no pot donar resposta.
El tracte dels romans amb altres pobles, els va permetre cpnèixer algunes idees i institucions jurídiques, van donar origen al dret de gens ius fentium, que es pot definir com un ius civile aplicable també als estrangers. Hi va contribuir d'una manera decisiva la creació del praetor peregrinus, càrrec polític investit de jurisicció tant em les controvèrsies enmtre estrangers com entre aquests i els ciutadans romans.
-Des de la mort d'Alexandre Sever fins a Justinià:
Quan va morir Alexandre Sever, l'Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronteres, cada vegada més freqüents, van fer trontollar els fonaments de l'Imperi que havia aconseguit sobreviure gràcies a esperadors com Diolecià i sobretot Constantí, que va desplaçar la capitalitat de l'Imperi a Bizanci.
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions i compilacions.
-Fonts del dret:
Les fonts que van originaar aquesta gran creació de Roma ens les posa de manifest el jurista romà Gai en aquesta definició:
"Constant autem iura populi romani ex legibus, plebiscitiis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium". Que traduïtvol dir: " Els drets del poble romà neixen de les lleis, els prebiscits, els decrets del Senat, les constitucions imperials, els edictes dels que tenen capacitat per promulgar lleis, les respostes dels experts".
Mos maiorum ( el consum dels avantpassats)
El dret en la primera època, fins a la publicació de la Llei de les XII taules, és un dret no escrit, consuetudinari, regit pel mos maiorum en el qual el pes de la religió ho envaeix tot. D'altra banda, determinats col·legis sacerdotals, sobretot el dels Pontífexs, controlaven i regulaven tota l'activitat jurídica, ja que eren els encarregats de confeccionar el calendari en el qual s'indicaven els dies fastos i nefastos, és a dir, els dies en què els podia o no fer qualsevol activitat jurídica. Dret i religió estan tan identificats que els seus termes, en aquesta època no estan clarament diferenciats, tots dos expressen que un acte està d'acord amb la voluntat dels déus.
La llei de les XII taules:
La reforma de la societat impulsada per Servi Tul·li obligava la plebs a pagar impostos i a fer el servei militar, però no li concedia cap dret. La plebs es va revoltar contra aquesta situació, es va retirar al Mont Sacre i va amenaçar de fundar una nova ciutat si no s¡atenien les sevews reivindicacions. Aquesta postura de força va obligar els patricis a fer una sèrie de concessions, entre altres, pels mateixos plebeus. Dirigits pels tribuns, els plebeus es reunien en assemblees en les quals adoptaven les seves pròpies decisions. Un dels primers objectius que van tenir va ser fixar el dret en unes lleis escrites.
Es va crear una comissió encarregada de preparar aquestes lleis i, segons la tradició, va ser enviada a Grècia amb la finalitat d'estudiar les lleis que oló havia establert allà. La llei es coneix amb el nom de Llei de les XII taules perquè van ser escrites sobre unes taules de bronze i es van exposar al fòrum per fer-les públiques.
-Els plebidcits:
Eren les decisions de la pelbs, preses en les seves assemblees. En prinicpi, obligaven només els plebeus, però, a partir de la Llei Hortensia van adquirir categoria de llei i l'obligació d'ataca-los es va estendre també als patricis.
-Els senatus consulta ( els dictàmens del Senat):
El Senat va ser l'òrgan constitucional més important i influent durant la República. Estava format per uns 300 membres i el càrrec tenia caràcter vitalici. El Senat era un òrgan de caràcter consultiu, però era tant el pes de la seva autoritat que, encara que les seves decisions, els senatconsults, no tinguessin categoria de llei, no hi havia cap magistrat que s'atrevís a desobeir-les.
-Els edicta magistratuum (edictes dels magistrats):
Els magistrats que tenien ius edicendi, és a dir, dret a adreçar-se al poble per proposar, quan entraven en l'exercici del càrrec, promulgaven uns edictes, una mena de programa de govern, en els quals establien els principis que regirien durant el temps que durés el seu càrrec.
Per formar el dret, van ser molt importants els edictes dels pretors, magistrats sobre els quals requeia la tasca i els estrangers.
-Responds prudentium (respostes dels experts):
Els plebeus només hi van tenir accés quan es va publicar la primera compilació de lleis, feta per Api Claudi el Cec. Durant el període republicà, també hi havia la figura del jurista encarregat d'assessorar i respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats, però aquestes respostes es donaven en privat, no tenien suport oficial i, no tenien força per obligar ningú.
Aquesta especialització dóna origen a l'aparició de grans juristes. Ja al segle I van crear escola juristes com ara Antisti Labeó i Ateu Capitó. Però va ser en època d'Adrià, Caracal·la i Septimi, als segles II i III, quan van sorgir els juristes romans més importants, influents i afamats.ç
-Constitucions imperials:
Sota el nom fr Constitucions imperials s'engloven els diversos tipus de resolucions dels emperadors. Des del segle III, l'ordenament jurídic romà va patir una radical transformació en assumir l'emperador tot el poder legislatiu que abans estava confiat als pretors, els jutges i els jurisconsults.
-Les compilacions:
Constantí ja s'havia proposat dur a terme alguna compilació amb la finalitat de reunir i uniformitzar el cabal legislatiu existent, però no ho va arribar a fer. Va ser durant el govern de Teodosi II i de Valentinià III que, per mirar de simplificar el nombre de regles jurídiques, es va publicar al LLei de Cites, per la qual s'atorga força de llei a l'obra de cinc juristes famosos. Es decreta, a més, que en cas de desacord entre l'obra d'aquests juristes, la decisió es prengui per majoria i si no n'hi hagués hauria de prevaldre l'opinió de Papià.
Amb la finalitat de poder utilitzar les lleis davant dels tribunals i de fer possible l'ensenyament de lleis tan disperses, es passa a renir-les en còdexs nous i unificats. El Codex Theodosianus les lleis generals promulgades des de Constantí fins a Teodosi II.
Finalment Justinià, assessorat pel prestigiós jurista Tribonià i obligat pel gran caos legal existent, va decidir dur a terme la gran tasca de compilació de tot el dret vigent. L'obra es duu a terme en un surt espai de temps i es coneix el nom genèric de Corpus Iuris Civilis.
Aquesta obra immensa consta de les parts següents:
1.El Codex Justinianeus. Dotze llibres en els quals es recullen les Constitucions imperials des d'Adrià a Justinià.
2. Digesta i Pandectae. És una compilació en la qual una comissió de disset experts presidits per Tribonià es va encarregar de sistematitzar tot el dret que encara era aplicable, fent un extracte de l'obra de diversos juristes anteriors.
3. Institutiones. Quatre llibres redactats per substituir les Institutiones de Gai, per què servissin del llibre de text a les escoles de dret.
4. Novellae. Quatre llibres en què es recullen noves disposicions publicades per Justinià des de l'any 535 fins a la seva mort; no van ser recollits per ell mateix sinó pels seus col·laboradors i es van afegir al Corpus Iuris Civilis en últim lloc.
